Les set vides de l'Alhambra
«Serà excitant imaginar noves formes d'oferir cinema i explorar les noves possibilitats audiovisuals que ofereix el digital»
Aquests dies, a la Garriga anem una mica de bòlit mirant què podem fer per evitar el tancament d’una de les nostres més venerables institucions culturals. El cinema Alhambra, que durant dècades ha aguantat estoicament les escomeses del pas del temps, ha trontollat ara amb estrèpit per culpa del procés de digitalització global que ens imposa el Gran germà. En Josep Maria Miró i la seva família han suportat i superat gallardament la irrupció dels canals privats televisius, la competència brutal dels videoclubs i la seva època daurada, la proliferació de les multisales infames als centres comercials, l’aparició dels canals temàtics a la TDT, les interminables col·leccions de vídeos i dvds dels diaris i, fins i tot, ja una mica amb la llengua fora, la rivalitat desmesurada i gegant de l’internet selvàtic. Però ara esbufeguen, esgotats: s’acaba el cel·luloide, estrenar en format 35mm esdevé impossible, i només la compra d’un projector que no es poden permetre pot evitar el desastre.
A mi, passat l’ensurt inicial, la situació creada em resulta, amb perdó, molt estimulant: ja està bé de plorar, ens lleparem les ferides un altre dia, evocarem Cinema Paradiso en una altra ocasió, i ara anem per feina. En primera instància es tractarà de fer el possible, i també l’impossible, per salvar el cinema i evitar el seu tancament, però això és maco perquè ens exigeix posar a disposició d’una lluita comuna moltes de les virtuts adormides que tots tenim, demana mà esquerra i solidaritat, requereix complicitats entre agents públics i privats, mobilitza en el millor sentit de la paraula persones que treballen plegades qui sap si de forma excepcional. Aquests dies, al Cineclub la Garriga, les reunions se succeeixen a una velocitat vertiginosa, el whatsapp treu fum –quina vergonya, jo que sempre criticava cruelment aquest invent del diable!- i els documents a googlegroups volen d’una banda a l’altra del ciberespai, tot plegat per establir un calendari d’actuacions, una estratègia, una agenda de convidats, un seguit de propostes que siguin viables i que, en qüestió d’un parell de mesos, ens aportaran els recursos necessaris per a adquirir el maleit aparell digital. Ens en sortirem, estic segur que ens en sortirem.
Però, d’altra banda, quan hagi quedat resolt el problema tecnològic i logístic, romandrà la qüestió no resolta de la manca de públic. A la Garriga i a la resta del país, crisi i IVA salvatge a banda, els hàbits culturals i de consum canvien, i no servirà de res disposar dels mitjans tècnics i humans necessaris si l’element més indispensable del negoci, que és l’espectador, no paga l’entrada i omple la sala. Serà excitant imaginar noves formes d’oferir cinema, explorar noves possibilitats audiovisuals que ofereix el digital; serà interessant parlar de les noves relacions que es poden establir entre el cinema Alhambra, l’ajuntament, les entitats i els ciutadans; serà un repte apassionant adaptar-se a les noves realitats i als nous formats, anar provant fórmules desconegudes fins encertar-la.
Tot plegat, un fascinant exercici de "renovar-se o morir" per partida doble, que, entomat amb ganes i empenta per part de tots els culs inquiets del poble, farà que el cinema Alhambra segueixi sent, per molts anys més, una referència cultural, local i comarcal, de primera importància.
A mi, passat l’ensurt inicial, la situació creada em resulta, amb perdó, molt estimulant: ja està bé de plorar, ens lleparem les ferides un altre dia, evocarem Cinema Paradiso en una altra ocasió, i ara anem per feina. En primera instància es tractarà de fer el possible, i també l’impossible, per salvar el cinema i evitar el seu tancament, però això és maco perquè ens exigeix posar a disposició d’una lluita comuna moltes de les virtuts adormides que tots tenim, demana mà esquerra i solidaritat, requereix complicitats entre agents públics i privats, mobilitza en el millor sentit de la paraula persones que treballen plegades qui sap si de forma excepcional. Aquests dies, al Cineclub la Garriga, les reunions se succeeixen a una velocitat vertiginosa, el whatsapp treu fum –quina vergonya, jo que sempre criticava cruelment aquest invent del diable!- i els documents a googlegroups volen d’una banda a l’altra del ciberespai, tot plegat per establir un calendari d’actuacions, una estratègia, una agenda de convidats, un seguit de propostes que siguin viables i que, en qüestió d’un parell de mesos, ens aportaran els recursos necessaris per a adquirir el maleit aparell digital. Ens en sortirem, estic segur que ens en sortirem.
Però, d’altra banda, quan hagi quedat resolt el problema tecnològic i logístic, romandrà la qüestió no resolta de la manca de públic. A la Garriga i a la resta del país, crisi i IVA salvatge a banda, els hàbits culturals i de consum canvien, i no servirà de res disposar dels mitjans tècnics i humans necessaris si l’element més indispensable del negoci, que és l’espectador, no paga l’entrada i omple la sala. Serà excitant imaginar noves formes d’oferir cinema, explorar noves possibilitats audiovisuals que ofereix el digital; serà interessant parlar de les noves relacions que es poden establir entre el cinema Alhambra, l’ajuntament, les entitats i els ciutadans; serà un repte apassionant adaptar-se a les noves realitats i als nous formats, anar provant fórmules desconegudes fins encertar-la.
Tot plegat, un fascinant exercici de "renovar-se o morir" per partida doble, que, entomat amb ganes i empenta per part de tots els culs inquiets del poble, farà que el cinema Alhambra segueixi sent, per molts anys més, una referència cultural, local i comarcal, de primera importància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per contactar amb nosaltres!